Nom estudiant:
Maria Coromina Renart

Entrevistem a Maria Coromina Renart

Com descriuries el camí fins a arribar a la universitat? Com valores la teva experiència en el teu pas per l'ESO i el Batxillerat?

El meu camí fins arribar a la universitat la veritat és que no ha estat fàcil perquè sempre he pensat que l'escola no és inclusiva. L'ambient escolar no està preparat per a tothom; el soroll, les macroaules, el número d'alumnes, etc.  

La meva curiositat per aprendre sempre ha estat enorme i aquest aspecte penso que ha estat clau en l'esforç que he posat per arribar a la universitat. Tanmateix, també dono gràcies a diferents persones com ara professors i familiars que m'han ajudat a arribar on estic actualment, sobretot durant l'ESO i el Batxillerat. 

Sempre has tingut clar quina carrera universitària volies estudiar?

Tal i com deia, moltes vegades m'he sentit incompresa pel sistema educatiu i per això que des de ben petita sempre he sabut que em volia dedicar en alguna professió de l'àmbit psicoeducatiu. M'encanta tot el que té a veure amb el nostre cervell perquè ens permet entendre moltíssim el funcionament de cada persona i per tant, l'arrel de molts dels nostres errors. No obstant, no va ser fins un mes abans de la selectivitat que vaig tenir 100% clar que volia estudiar Educació Social. Sempre m'ha emocionat molt poder ajudar a les persones, sobretot aquelles que com jo en alguna ocasió s'havien sentit invisibles. Poder acompanyar emocionalment a les persones, poder ser aquella persona que en algun moment tothom ha necessitat és el que realment em fa feliç, per tant, això és el què finalment em va fer decantar per aquest grau. 

Amb quines dificultats et vas trobar en el moment d'accedir a la universitat?

En el moment d'accedir a la universitat em vaig trobar principalment amb dificultats econòmiques, ja que els preus universitaris són molt elevats. Tot i que des de petita sempre havia estat estalviant, és molt difícil arribar a pagar-ho tot: la matrícula, el material acadèmic, la manutenció, etc.  

Què t'ha aportat o què et permet la beca de la Fundació Maria Rosa Sans?

La beca de la Fundació Maria Rosa Sans m'ha aportat sobretot tranquil·litat emocional. Així doncs, el fet de saber que tinc la matrícula de la universitat pagada cada any m'ajuda a poder-me centrar en els estudis i a formar-me com a futura professional sense haver-me de preocupar per si en algun moment hauré de deixar la carrera perquè no la puc pagar. També em dona esperança perquè veig que el tema econòmic no és determinant si hi ha il·lusió, esforç i ganes per seguir aprenent. 

Creus que sense la beca actualment la teva situació seria diferent?

Sí. Crec que sense la beca la situació seria molt diferent perquè hauria de treballar mentre estudio i això em trauria temps per estudiar. Com a resultat d'això, la meva formació seria menys profunda i de molta menys qualitat. 

T'agrada la carrera que estàs estudiant? Està complint les teves expectatives? Quina valoració fas del/s primer/s curs/os?

M'encanta. Quan vaig començar hi havia assignatures que em semblaven avorrides ja que el contingut que s'impartia era molt general. No obstant, a mesura que he anat avançant en el grau, he pogut fer pràctiques, entendre a fons més qüestions i triar optatives, fet que m'ha animat molt. Un aspecte que m'agrada molt de la universitat és que les classes són molt més dinàmiques del què em pensava i sempre es basen en casos. A més, el fet de poder tenir visites constants d'educadors que treballen en diferents àmbits crec que enriqueix molt el nostre aprenentatge perquè ens permet conèixer noves perspectives. 

Com et planteges els propers anys a la universitat?

Els propers anys me'ls plantejo especialitzant-me amb el que realment m'agrada, acabant el grau i realitzant un màster. 

Tens o comences a tenir clar cap on t'agradaria orientar el teu futur professional?

Sí, les pràctiques m'han permès veure que m'agrada molt més treballar amb infants que amb adolescents i adults (sobretot amb educació infantil). Així doncs, m'agradaria realitzar intervencions psicoeducatives individuals i grupals en persones d'aquestes edats. M'agradaria que fos en alguna escola o en algun centre terapèutic i m'agradaria molt treballar des de la besant de la psicologia que està englobada dins l'educació social. 

Penses que iniciatives com les de la Fundació Maria Rosa Sans són necessàries? Per què?

Oi tant! Penso que són molt importants perquè al final donen oportunitats que poden ajudar-te molt en el teu futur. Em sap molt greu quan veig persones que, com jo, sempre han volgut estudiar algun grau i no ho han pogut fer degut a la seva situació econòmica. Sento que sense aquestes oportunitats es tallen les ales a molts joves que volen forjar el seu futur i que serien magnífics professionals si se'ls proporcionessin. 

Quin consell donaries als joves que, com tu, tenen ganes d'estudiar una carrera universitària, però que es poden trobar amb alguna dificultat que els fa replantejar-s'ho?

Jo els diria dues coses: en primer lloc que busquessin eines per poder fer front a aquells aspectes que els dificulten arribar al seu objectiu com ara informar-se sobre les diferents ajudes que existeixen. En segon lloc els diria que no es rendissin i que apostessin pel què realment volen perquè si no ho fan ells no ho farà ningú. Quan una persona persegueix milers de vegades el seu objectiu, molts intents acaben essent fallits però algun dona el seu resultat. A mi també moltes vegades les circumstàncies m'anaven en contra del què volia però al final, no deixar d'apostar mai per mi ni pel què realment vull és el que m'ha fet arribar on soc ara.